Gino Ferri porta a l’esquena 25 anys com a
mestre a les escoles infantils de Reggio Emilia, a Itàlia, un municipi referent
en matèria d’educació infantil. Ara, però, preveu instal·lar-se a Catalunya, on
imparteix cursos i assessora escoles per renovar la seva forma d’ensenyar. No
parlem de Reggio Emilia, sinó de la situació de les escoles a casa nostra i de
tot el que es pot fer per trencar amb un model educatiu massa rígid.
Si
parlem de cooperació en l’educació, com creus que funciona la relació entre els
infants més petits i els mestres?
Més que parlar de cooperació, m’agrada parlar
de construcció social dels aprenentatges. Els éssers humans construeixen no
només els seus pensaments i el seu coneixement, sinó també la seva identitat
per mitjà de la relació. Hem de pensar en escoles el fonament de les quals
sigui la possibilitat de construir tot el que passa allà dins per mitjà de la
relació. Això vol dir entre els infants, però també amb els adults.
És clar que tot això demana una organització
que ho suporti. Perquè els nens i nenes puguin viure processos rics és millor
que desenvolupin tots els seus camins de coneixement en grups petits. Si dins
d’una classe hi ha 26 infants, has d’organitzar la feina en molts grups petits
que actuen alhora fent coses diferents, i és el que estic intentant treballar
aquí amb les escoles que he assessorat, intentant provocar petits canvis,
perquè el costum és tots els infants fent el mateix alhora. Les classes sovint
només tenen taules, cadires i res més, i el que cal construir és un imaginari
en què les mestres poden pensar a organitzar els espais en formats diferents,
molt més rics, amb oportunitats variades, de manera que després puguin
organitzar petits grups que puguin fer coses en autonomia. I la mestra ha de
poder treballar cada dia amb un petit grup diferent, de manera que els nens i
nenes puguin gaudir de les oportunitats que aprendre en relació els ofereix.
Tot això és una càrrega molt gran per als i
les mestres, acostumades a fer una cosa menys complexa.
És clar, però el que noto és que les mestres
tenen ganes de canviar, moltíssimes ganes. Si treballen de forma molt
tradicional, molt rígida, és perquè no coneixen possibilitats diferents i
s’enganxen a formes molt rígides perquè els donen seguretat. I la feina que
estic fent ara com a formador és ajudar les mestres a imaginar possibilitats
diferents i a no tenir por de provar maneres de diferents de viure el seu dia a
dia. Molts cops actuen rígidament perquè els dóna seguretat, però si els fas
costat i les deixes pensar possibilitats diferents dient-los «a poc a poc»,
«petits canvis», i sobretot recorrent a l’ajuda de les teves companyes,
dialogant, es pot fer, i ho fan amb ganes.
Si dius
que sí que hi ha ganes, creus que hi ha un problema en la formació de mestres?
La formació és una cosa i el que després es
viurà dins les escoles n’és una altra, i és així arreu del món. També diré que
em sembla que aquí les universitats tenen moltes més relacions positives amb
les escoles que per exemple a Itàlia. Allà són mons separats, però aquí, com he
vist per exemple a Vic, hi ha relacions molt més estretes. No crec que sigui un
problema de formació, sinó de com pensem en l’escola.
Amb aquest model tradicional de què parles, de
nens i nenes asseguts en files i la mestra donant la lliçó, fa la sensació que
la gent es va tornant grisa. Creus que aquest model mata la il·lusió de mestres
i infants?
Hi ha infants de quatre o cinc anys que han
perdut la capacitat d’imaginar
Sí, podria explicar-te exemples increïbles on
es poden veure infants de quatre o cinc anys que estan acostumats a no
imaginar, que han perdut tota la seva capacitat d’imaginar. Si preguntes a les
mestres com és que està passant això, al principi es queden una mica sorpreses,
però després reflexionant arriben a la conclusió que és perquè els estem
acostumant així. No només han de fer tots el mateix i alhora, sinó a més
arribar tots al mateix resultat. Les eines que s’utilitzen, i massa, aquí a les
escoles 3-6, les fitxes, tenen per finalitat fer arribar tots els infants al
mateix resultat, però és una cosa que està canviant, perquè hi ha sensibilitat,
hi ha disponibilitat per canviar, per imaginar possibilitats diferents. El que
cal fer aquí és invertir més en l’àmbit de la formació dins de les escoles. No
només proposar cursos en els quals es pugui matricular tothom, sinó treballar
més dins de les escoles. El que veig cada dia és que entrant dins les escoles i
treballant al costat de les mestres les coses ja canvien. I fins i tot a les
escoles més rígides.
I com
funciona aquesta formació dins les escoles?
El que faig jo és conèixer la realitat de les
escoles sobre uns determinats temes i després interpretar una mica el que veig
i proposar preguntes per reflexionar. Per exemple, fa uns dies a una escola de
Terrassa parlàvem sobre els processos de canvi que ells ja havien fet des de fa
uns anys. Però després vam reflexionar sobre les eines que fan servir per
avaluar els infants, i la meva pregunta va ser: quina relació hi ha entre
aquestes punyeteres eines que feu servir i els canvis que heu fet? I llavors es
van adonar que havien de canviar, perquè amb els nens d’infantil estaven
avaluant els resultats, mentre que a la nostra vida quotidiana hem intentat fer
una cosa diferent. És un exemple molt particular, però aquest és el tema. I
immediatament neixen processos de canvi. En una realitat molt dinàmica com és
Catalunya, ara el que s’hauria de fer és treballar més dins de les escoles. I
portar la formació dins de les escoles, amb els claustres, amb els grups,
perquè hi ha disponibilitat.
L’avaluació
és un element que et lliga al model tradicional?
Avaluar és important, perquè és una presa de
responsabilitat que ha de fer l’escola, de retornar alguna cosa que parli de
tot el que ha viscut l’infant al llarg del seu cicle dins de l’escola. El que
cal és preguntar-nos què és el que avaluarem, perquè aquesta pregunta parla de
la teva idea de què és l’educació. Si només avaluaràs els resultats acadèmics,
fins i tot a P-3 i a P-4, ja està, i per mi avaluar significa també ajudar les
famílies a comprendre alguna cosa diferent. És a dir, que avui en dia els
resultats acadèmics avaluats de forma tradicional no tenen sentit, perquè el
món està ple de nois que han tingut boníssimes notes i que ara no tenen feina i
estan a l’espera. «Ah, ningú em busca!», diuen. La veritat és que l’escola, en
una realitat com l’actual, ha d’ajudar les persones a saber pensar, saber
construir i saber actuar. Per això s’hauria d’involucrar les famílies a
l’escola, perquè si no el que les famílies esperen de l’escola són bones notes,
bons resultats acadèmics. Però també és responsabilitat de l’escola ajudar les
famílies a comprendre quelcom diferent.
I com
portem les famílies a l’escola? Com canviar aquesta relació?
Canviant la forma de trobar-se amb les famílies.
Les escoles fan quasi només trobades individuals amb la família, i gairebé no
hi ha trobades en grup. Per mi aquest és el primer pas que s’hauria de fer,
perquè és dins de les trobades en grup on pots construir una cultura de
l’educació diferent, també amb els pares. Sobretot fomentant el diàleg entre
els pares, i el d’aquests amb l’escola, a partir dels significats que cada dia
anem construint amb els nens dins dels processos educatius.
Cal
educar també els pares, doncs?
No és educar perquè tu com a escola ho
sàpigues tot, però sí involucrar els pares perquè l’escola els pugui ajudar a
canviar la seva mirada cap a la infància i cap al que pot ser l’educació, si no
tot segueix igual.
Ens trobem en un context social que ho fa
difícil. Davant l’individualisme els pares i mares pensen només en el seu fill,
que tingui bons resultats…
És clar, per això cal canviar-ho i fer més
trobades de grup, perquè, és clar, si no només tenim entrevistes individuals en
què cada família només demana pel seu fill i no mira res del que hi ha en el
context en què viu el seu fill cada dia, sobretot parlant d’un model d’escola
3-12 com el que hi ha aquí. Els nens viuen nou anys dins de la mateixa escola!
No és possible pensar que en nou anys els pares només veuen les mestres i prou.
I creus
que els canvis a l’escola són una palanca per a canvis també en la societat?
Des de la Revolució Francesa, a finals del
segle XVIII, l’escola sempre ha estat pensada com a possibilitat per canviar la
societat. I si pensem en el que ha passat des dels anys seixanta del segle
passat, és el mateix. L’escola és la possibilitat fonamental per canviar la
societat. És clar que els canvis no són tan radicals, però és una possibilitat
important, i no només per preparar persones que sàpiguen fer coses, perquè no
és així. Ara saber fer coses mecànicament no serveix de res. Ara el que és
necessari per a cada persona és saber interpretar la realitat i saber construir
possibilitats.
Més
enllà de l’escola, com educa la societat en què vivim? Com educa l’entorn?
Cal preguntar als infants perquè es posin en
la situació de pensar i fer hipòtesis
Una de les funcions de l’escola hauria de ser
donar als nens i nenes la possibilitat de saber interpretar què passa dins de
la societat. I això es fa fomentant la capacitat dels infants de fer hipòtesis,
encara que no tinguin res a veure amb la realitat. Fer hipòtesis com a
possibilitat per conèixer, les que siguin. I parlo de nens i nenes molt petits,
de P-3 i P-4. No dir-los tot-això-és-així, sinó preguntar-los perquè es posin
en la situació de pensar, fer hipòtesis, imaginar, donar-se explicacions dels fenòmens
que troben cada dia. I no donar-los una punyetera fitxa ja amb el resultat.
Hem parlat de l’educació infantil, una mica al
marge del que és purament acadèmic, però a mesura que avancen els infants o els
joves això va guanyant cada cop més pes.
És important, però també el que fa la
diferència és com l’escola proposa allò acadèmic intentant estar a prop de les
formes d’aprendre dels éssers humans. Com aprenem els éssers humans? La
psicologia i les ciències de la ment ens han dit que l’ésser humà aprèn de
forma activa, no només fent, sinó entrant en una relació forta amb el seu
objecte d’aprenentatge, i això val per als nens de P-3 i per als de sisè de
primària. Hauria de ser la manera a través de la qual l’escola proposa també
allò acadèmic, no simplement mitjançant informacions que passen dels professors
als alumnes, si no no canvia res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada